Porxos del Paral·lel

Una passejada particular. Recorrem la història d’aquestes curioses columnates.

Imagina’t que t’agafen per darrere del coll de la jaqueta i, com si fossis Pegman, el ninotet groc del Google Maps, et deixessin anar a l’atzar en un punt de Barcelona. Pot passar, si no coneixes la zona, que no tinguis ni idea d’on ets. Molt possiblement sabries almenys el barri en què estàs. Només en alguns casos, sense tenir cap més referència de com has arribat fins allà, sabràs exactament en quin carrer et trobes. A pocs carrers els hi passa. Són carrers especials, característics. El Paral·lel és un d’ells. Moltes coses poden diferenciar un carrer de la resta: la seva amplada, l’altura dels edificis, el color del remolinat o dels maons, l’angle que pren el sol, el tipus de comerç o si la gent posa roba o flors als balcons. El Paral·lel s’identifica a primer cop d’ull per moltes raons. Avui parlem només d’una d’elles: els seus porxos.

Segur que us hi heu fixat. Al llarg del Paral·lel, de tant en tant apareixen unes columnates o porxos estranys. Perquè ens semblen estranys? Quina imatge ens ve al cap quan pensem en espais públics porxats? Associem ràpidament els porxos amb la plaça. Als cascos antics de molts pobles i d’algunes ciutats ens trobem aquest tipus de construcció. El dia de mercat els pagesos i pageses portaven els seus productes a la plaça per vendre. La necessitat de cobrir les mercaderies els dies de pluja feu construir estructures més o menys permanents per resguardar-les. En alguns llocs podien construir un edifici al centre de la plaça tipus llotja. La Porxada de Granollers en seria un exemple

Foto de la Porxada de Granollers
La Porxada de Granollers               Font: granollers.cat

Els nostres mercats moderns d’estructura metàl·lica serien els rebesnéts d’aquestes estructures. En molts altres llocs la solució fou rodejar la plaça d’una corona de porxos. D’exemples n’hi ha centenars. Poden prendre el nom de plaça major, del mercat, del mercadal, del vi, del blat… però la idea és sempre la mateixa. A Barcelona tenim cinc exemples de places porxades: La plaça de la Boqueria, la plaça Reial i la plaça Vicenç Martorell al centre, i la plaça del Mercadal i la plaça Masadas a Sant Andreu.

 

Foto de la Plaça del mercadal de Vic
Plaça del mercadal de Vic               Font: Wikipedia.org

 

Foto de la Plaça Major de Banyoles
Plaça Major de Banyoles               Font: radiobanyoles.cat

I carrers porxats? No n’hi ha? Sí. A Barcelona en trobem dos exemples molt a prop un de l’altre. Un l’anomenen els Porxos Fonsterré, al passeig Picasso, entre Comerç i Marquès de l’Argentera. L’altre són els Porxos d’en Xifré, al passeig Isabel II, a on hi ha el restaurant Set portes. Però d’entrada hi ha una gran diferència amb els porxos del Paral·lel. Es fa evident que aquests dos exemples es van planificar i construir d’un sol cop. Ocupen tot un tram de carrer i tots els seus porxos tenen el mateix estil. El fet curiós dels porxos del Paral·lel és que s’ubiquen en un sol número o, com a molt, tres o quatre. Després desapareixen unes quantes illes fins que no trobem el pròxim porxo. Cada tram té un estil completament diferent. Pilars més austers, més rebuscats, de base quadrada o rodona. A més, i això és ben divertit, l’espai dels porxos no només acull els baixos, amb els seus comerços, sinó també els entresòls, alguns d’ells amb un petit balconet que sobresurt en aquest estrany espai cobert. Així que alguna cosa passa. I la nostra curiositat ens força a preguntar-nos per què. Quin és l’origen i la raó de ser d’aquests desconcertants porxos? L’explicació òbviament existeix. Ens la dóna Miquel Badenas en el seu llibre “El Paral·lel, història d’un mite”1.

 

Aquesta història ens remunta al mateix origen del Paral·lel i és interessant perquè ens connecta amb la nostra Barcelona actual, modelada en gran part pels interessos dels especuladors immobiliaris. Ni cal dir que el Paral·lel abans no existia. El seu traçat ve de la mà del Pla Cerdà. Badenas ens explica que quan Cerdà va planificar la trama del que seria l’eixample de Barcelona, al Paral·lel li assignà cinquanta metres d’amplada. L’Ajuntament estava molt interessada en què s’urbanitzés ràpidament el Paral·lel, però la iniciativa constructora depenia dels particulars. Els propietaris dels terrenys estaven descontents amb la normativa dels cinquanta metres perquè no els permetia construir edificis d’una superfície acord amb les seves expectatives econòmiques. Volien un carrer de quaranta metres i guanyar així deu metres més de rèdit econòmic. L’Ajuntament no cedia i l’alternativa dels propietaris va ser no construir. Només uns pocs es van decidir a edificar seguint la norma dels cinquanta metres. Després d’anys de no aixecar-se ni un maó, l’Ajuntament va cedir aportant una solució intermèdia. La nova norma la publicava a la Comissió de l’Eixample el 4 de desembre de 1883. Tots els edificis que es construïssin a partir de llavors s’aixecarien amb porxos fins al principal. D’aquesta manera la zona transitable de l’avinguda seria de cinquanta metres, però els edificis guanyarien, del principal cap amunt, els cinc metres que demanaven els propietaris. Aquí tenim l’origen dels porxos!

L’estil dels porxos seria de lliure decisió dels propietaris.

Alguns edificis es van construir, però les dificultats no s’havien acabat. La normativa establia com havien de ser aquests porxos. Havien de tenir set metres d’alçada, establia un espai mínim i màxim entre pilar i reglamentava l’estil de les columnates. Aquest seria de lliure decisió dels propietaris o els arquitectes, però s’havien de posar d’acord els d’una vorera i els de la d’enfront. Així hi hauria diversitat d’estils al llarg dels dos quilòmetres del Paral·lel, però coherència en cada tram. Sembla a ser que això de posar-se d’acord no anava amb la idiosincràsia dels propietaris del moment i la construcció se seguí ralentitzant. Per intentar desbloquejar la situació el consistori relaxà la normativa. El 29 d’abril de 1902 aprovà un dictamen que donava llibertat en la composició arquitectònica dels porxos, obligant a ser iguals únicament els de la mateixa mançana. Els d’una banda i l’altra del carrer podien ser diferents. No va ser suficient. El Paral·lel seguí construït a mitges. Entre 1860 i 1928 s’havien construït vint-i-tres cases! La solució final va ser accedir a la demanda original dels propietaris. Convertir el Paral·lel en una avinguda de quaranta metres. El 28 de gener de 1929 la Gaceta Municipal obria la veda. Les noves edificacions podrien ocupar els esperats cinc metres. Les antigues construccions porxades podien optar per conservar els porxos com fins llavors o bé tapiar-los.

Fins aquí la història. Ara us volem proposar un passeig virtual per aquests porxos. No cal que sigui virtual, el podeu fer caminant si voleu. No us farà mal. Un parell d’anotacions abans. El llibre de Badenas es va publicar per primer cop en castellà el 1993 i en català el 1998. Algunes cosetes han canviat. Inclús alguna s’ha deixat. Ara ho veurem. Hem dit que a partir del 29 es va permetre tapiar els porxos. Així que alguns edificis els veurem en el seu aspecte original, altres ens hi haurem de fixar una mica més. A l’estar tapiades, les columnes, convertides ara en pilastres, semblen tenir més una funció decorativa que l’estructural que tenien en origen. Comencem a plaça Espanya pels parells i tornarem pels imparells.

Badenas explica que entre 1914 i 1915 es va aixecar al número 206-208 un dels edificis amb porxos. És on hi ha ara hi ha la mega-comissaria de plaça Espanya. El recorregut comença en realitat al tram 140-146, construït entre 1892 i 19002, on podem veure els porxos originals.

 

Paral·lel 140-a46
Paral·lel 140-146. 1892-1900               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 140-146
Paral·lel 140-146. 1892-1900               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 140-146
Paral·lel 140-146. 1892-1900               Font: elpoblesec.com

El 124 és el primer que trobem de porxos tapiats. Si no ho sabéssim, podríem pensar que són un element decoratiu. Una manera més d’acabar una façana.

Paral·lel 124
Paral·lel 124. 1923-1924               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 102-104
Paral·lel 102-104. 1902-1909               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 102-104
Paral·lel 102-104. 1902-1909               Font: elpoblesec.com

 

 

Paral·lel 102-104
Paral·lel 102-104. 1902-1909               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 82-84 actualment tapiat, on hi havia hagut el bar Chicago. En aquesta foto podem veure el seu aspecte abans que els porxos es tanquessin.

Paral·lel 82-84
Paral·lel 82-84.               Font: barcelofilia.blogspot.com.es

 

Paral·lel 82-84
Paral·lel 82-84. 1894               Font: elpoblesec.com

 

Donem la volta i agafem els imparells:

Paral·lel 73-75-75bis
Paral·lel 73-75-75bis. 1895-1900               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 73-75-75bis
Paral·lel 73-75-75bis. 1895-1900               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 99
Paral·lel 99. 1917               Font: elpoblesec.com
Paral·lel 99
Paral·lel 99. 1917               Font: elpoblesec.com

 

El 103, no sabem per què, Badenas no l’esmenta. Tot i estar solitari es veu ben clarament. El 111 és un dels porxos tapiats. Encara que d’una forma una mica més austera agafa l’estil del seu veí 103. Segurament per la normativa que obligava a unificar estils dintre la mateixa mançana.

Paral·lel 103
Paral·lel 103. 1916               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 111
Paral·lel 111. 1914-15               Font: elpoblesec.com

 

I aquest són tots els porxos. Tots? Ens surten alguns dubtes. No els hem resolt, però potser alguna de vosaltres teniu la resposta. Al fer aquesta passejada trobem façanes que recorden molt a aqueslls porxos tapiats que hem vist. Pilastres adossades, d’una altura similar, formen, conjuntament amb el balcó del principal, un espai rectangular que allotja baixos i entresòl. Un exemple en són els números 167 i 169.

Paral·lel 167 i 169
Paral·lel 167 i 169.               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 167
Paral·lel 167. 1931               Font: elpoblesec.com

No serien uns dels antics porxos actualment tancats? Les dates ens quadren. Segons el Cadastre el 167 és de 1931 i el 169 és de 1920. Tot i aquests onze anys de diferència les seves façanes són idèntiques. Un aspecte ens fa dubtar d’aquesta hipòtesi. Tots els porxos tapiats que hem vist fins ara comparteixen una característica. Les columnes estan més o menys treballades, cadascuna amb el seu estil. En canvi, les parets que les tanquen són molt senzilles. Van ser construïdes a posteriori. Parets llises. Com a molt una cornisa senzilla per separar els baixos de l’entresòl. Ho podem veure a les fotos dels números 111, 99, 73 o 124. El contrast és bastant evident. En canvi en els números 167 i 169 l’espai entre pilastres està molt elaborat. Només cal veure les columnes clàssiques dels portals. Tot el mur és de pedra. Sí que sembla doncs que es va construir totes les parts de la façana al mateix moment. Potser l’arquitecte o el mestre d’obres intentava imitar els altres edificis porxats, buscant una coherència amb la resta del carrer. De totes maneres si el 169 és de 1920, com va poder sortejar la normativa dels porxos? No ens queda clar.

 

Aquesta idea, que els constructors dels edificis posteriors a 1929 intentessin recordar amb la decoració als antics edificis porxats, casa perfectament amb el número 156. L’edifici és de 1945, és a dir ja força allunyat de la fi de la normativa dels porxos. I no us recorda les columnes d’altres porxos?

Paral·lel 156
Paral·lel 156. 1945               Font: elpoblesec.com

 

Si això és així, se’ns canvia la mirada. Comencem a veure edificis moderns al llarg del Paral·lel que evoquen els antics porxos i les seves columnes.

Paral·lel 179
Paral·lel 179. 1983               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 174
Paral·lel 174. 1988               Font: elpoblesec.com

 

Paral·lel 56-58
Paral·lel 56-58. 1968               Font: elpoblesec.com

 

Direu que això és anar massa lluny, que hi ha molts edificis a Barcelona amb aquesta disposició. I és veritat. Però és casualitat que aquest patró es vagi repetint al Paral·lel? No ho sabem. Els hi hauríem de preguntar als seus constructors.

 

 

  1. El Paral·lel, història d’un mite. Miquel Badenas i Rico. Pagès Editors. Barcelona 1998.
  2. Algunes dates de construcció les hem obtingut del mateix llibre de Badenas. Altres les hem extret del web http://bigtimebcn.300000kms.net que basa les seves dades en el Cadastre de Barcelona.


 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *